Periodisme Digital – U. València

Una de les sensacions més generalitzades després de la jornada electoral de diumenge passat i especialment després de la tensa campanya és que el Govern d’Espanya és cosa de dos. Una sensació en la que han col·laborat en gran mesura els mitjans de comunicación dibuixant un escenari particular per a la lluita ja no entre socialistes i populars, sinó entre José Luís Rodríguez Zapatero y Mariano Rajoy. Com una mena d’americanització de les eleccions generals. Un fet que s’ha fet visible especialment en els dos cara a cara tan seguits pels televidents. No vull dir que estiga en contra dels debats polítics, ni molt menys. Però sí d’uns debats on s’exclou a la resta de formacions polítiques, on es pacta fins i tot l’altura del seient de l’oponent al milímetre, on cada torn de paraula es converteix en un monòleg a vegades totalment independent de les preguntes prèvies, etc. Els debats havien pres tanta importància prèviament que cap dels dos oponents volia jugàr-se-la. Una tensió excessiva i una temàtica massa ampla que portava a ambdós polítics a desfer-se còmodament de les preguntes incòmodes atacant amb altres qüestions més o menys relacionades. 

Però tot aquest muntatge de campanya ha donat els seus fruits. Les Corts de hui estan formades en quasi un noranta per cent per diputats del PSOE o del Partit Popular. És decisió dels votants, no n’hi ha dubte, però també és el que s’ha promogut amb més força. Allò en què hauriem de reflexionar és si el bipartidisme ens porta a un procés democràtic més net. No faltarà qui pense que si, que d’aquesta forma no vindran partits xicotets a interferir en les decisions dels grans. Que amb un bipartidisme pur el partit més votat serà el què governe. Que tindrem molta més estabilitat de govern, no com passa a altres llocs com a Itàlia. La pèrdua de pluralitat, no obstant, és un element essencial sobre el que hauríem de reflexionar tots. És vital per a la democràcia que els ciutadans voten a qui vullguen votar, no a qui resultarà útil votar. És vital que les cambres de representant mostren la pluralitat de la societat que els ha triat. Si el vot del ciutadà nomès val per a què no governe el candidat que menys li agrada, la demogràcia està perduda.